Podrien anomenar-me Blanquet, Nevat o Sugar, per allò que sóc blanc com la neu o el sucre. Però em dic Coco perquè entre altres coses, la personalitat d’un comença amb el seu nom. I jo tinc poques coses en comú amb la neu i menys amb el sucre...

​

També us podria explicar que oficialment em dic Beefeater III, doncs sóc fill de Beefeater II, successor d’una nissaga important de ponis raça Shetland.

​

La meva alçada no supera el metre i mig, tinc el cap gros i les potes poc elegants, però la meva crinera és plena de cabells gruixuts, que m’escalfen el coll els dies de fred. El meus ulls són rodons i amb un punt de tristesa, que diuen, enamora a qui em mira...

​

No m’agraden tots els nens, sinó només aquells que m’observen de lluny i s’apropen amb compte, poquet a poquet. No vull carícies barroeres, ni empentes ni clatellots, sinó massatges suaus al serrell.

​

Si vols tocar-me al llom o a les anques, si no ho fas fluixet, m’enrabio i tiro coces. Aleshores diuen que sóc un poni entremaliat, i per això m’ha quedat el nom de Coco.

​

La meva història

Ara que ja saps el perquè del meu nom i com vull que em tractin, m’agradaria explicar-te més coses sobre mi.

​

Segurament penses que hi ha pocs temes interessants des de la meva visió: “Què pot explicar un humil poni?” diràs.

​

Tens raó en bona part, doncs la majoria de coses que faig, són obvies, i possiblement no caldria tanta lletra per explicar-ho, però sovint l’obvietat és el més difícil d’ensenyar, i t’explicaré el perquè.

​

M’agraden les migdiades, el sol de l’hivern, les ombres de l’estiu, l’aigua neta i fresca quan fa calor… i tantes altres coses en les que segurament coincidim. Però la diferència entre tu i jo, és que jo tinc temps per a gaudir-ne i tu no.

​

Series sincer/a si et preguntés quant fa d’aquella tarda que vas deixar-te portar pel ritme de l’hora baixa i et quedares quiet, només observant?

​

Si fa més de 24 hores, jo ja et guanyo en felicitat.

​

És obvi, però potser fa temps que no hi pensaves... Seguim.

​

No continuaré però, amb aquesta filosofia fàcil de "la vida és bella" o del carpe diem.

​

Juguem fort i parlem de les coses realment importants de la nostra existència. Intentaré posar-me al teu lloc, i deixaré de banda la meva quotidianitat, on sovint la màxima preocupació és intentar menjar pinso fresc, fet de grana sense esmicolar i de cereals variats, i no aquell pinso comprimit en xurrets, més pensat per a conills, i que sovinteja tant a les fàbriques d’engreix.

​

Parlem de coses transcendentals. Hem parlat una mica de la bona vida, i ara podríem parlar de l’amistat… si vols.

​

Per fer-ho, m’agradaria referir-me a un petit humà, un nen. No sé si has llegit entre línies que no tinc massa bon concepte dels humans. Parlen molt i observen poc, i això fa que tinguin “poca alforja per tan llarg viatge”, que vol dir, perquè m’entenguis, que el recorregut de les seves vides pot ser llarg però sense contingut.

​

Però aquell nen era a l’inrevés. No parlava gens i observava molt, talment com jo.

​

Feia dies que venia pel tancat dels ponis amb la seva mare. La primera vegada em va mirar rere les seves faldilles, sense apropar-se. El segon cop va arribar fins a la tanca. El tercer va recular enrere tornant a posar distància entre ell i jo. El quart dia va apropar-se una mica més. Em tenia intrigat perquè només em mirava a mi.

​

Al cap d’una setmana vaig poder veure les seves manetes a través de la tanca. Vaig atansar-me una mica fatxenda. Em sabia superior a ell perquè notava la seva por. Com m’esperava, va recular ràpidament, però en fer-ho li van caure dues pastanagues de la butxaca.

​

No parlava però els seus ulls em deien que eren per a mi. Em va sorprendre, el vailet: no li havia sentit la veu encara i ja m’havia fet un regal.

​

Durant les setmanes següents va continuar venint, ara més agosarat em deixava les pastanagues arran de tanca i marxava corrents. Jo li volia explicar que no calia fugir d’aquella manera. Ja sabia que tenia mala fama per les meves coces, que per això em deia Coco, però no n’hi havia pas per tant.

​

Vaig decidir que faria tots els gestos possibles per atraure'l. L’endemà mateix, quan va aparèixer pel tancat, vaig començar a fer cabrioles, per demostrar-li que estava content de veure’l.

​

Va funcionar perquè a més de les dues pastanagues, va obsequiar-me amb un somriure!

 

No parlàvem el mateix idioma, però ens havíem entès.

​

D’ençà d’aquell dia, jo sempre l’esperava i comptava els minuts que faltaven per la nostra cita. Havíem millorat molt la nostra relació. Ara s’atrevia a tocar-me el serrell, de manera suau, quasi fugissera, però no m’havia dit cap mot, només un somrís quan arribava.

​

No trobava a faltar la paraula entre ell i jo, però m’estanyava que un humà, sempre tan sobrats de converses, estigués callat.

​

Van caldre mesos per assabentar-me que el meu amic era autista i no volia parlar. Ho vaig saber escoltant una conversa arran de tanca. Ara entenia la seva mirada penetrant i el seu gest auster.

​

No vaig deixar-me impressionar per aquesta mancança del nen. Si no volia parlar, hi ha moltes altres maneres de comunicar-se. Nosaltres ja ho estàvem fent feia temps!

​

Van passar els mesos, i cada dia que tocava em duia les dues pastanagues, ni una més ni una menys.

Les seves visites van ser cada cop més espaiades: es feia gran. Ho vaig entendre, no podem retenir per sempre a les persones. Tothom ha d’aprendre a volar sol, i un dia va deixar de venir.

​

Però una tarda va apropar-se un noi a la tanca, i em va dir fluixet: “Com estàs, Coco?” Era el nen que no parlava! Mare meva, havia crescut! I parlava!

​

Vaig moure el meu cap gros amunt i avall, amb por per si ja no entenia el nostre llenguatge de signes. Però em vaig quedar tranquil quan va xiuxiuejar-me a cau d’orella: “Les poques paraules que dic les he guardat només per a tu, Coco”.

​

Com pots entendre, per a mi l’amistat pot ser un món sense paraules però mai mancat de sentiments. Així de senzill. I podríem seguir parlant d’altres coses transcendentals com l’amor, el riure, la tristesa, la mort… però aquest escrit seria massa llarg.

​

Millor et deixo que t’ho expliquin els meus amics, que també poden ser els teus, si vols. Són en Miura, la Daisy, l’Eros, l’Artrax...

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Glossari

• Obvietat: ve d’obvi, que vol dir una cosa evident, que es veu per si sola, que no cal ni explicar-la.

​

• La vida es bella: pel·lícula de Roberto Benigni que explica el valor de la vida davant les dificultats, prioritzant sempre la part positiva i optimista.

​

• Carpe Diem: paraula provinent del llatí "Aprofita el dia", es refereix a no deixar passar el nostre temps i disfrutar de la vida deixant a un costat el futur, que és incert.

​

• Autisme: és un trastorn que afecta al cervell. Als infants autistes els hi pot costar parlar o fer amistats i els hi poden molestar els sorolls o les llums, entre altres símptomes.

​

• Llegir entre línies: endevinar el que l’autor deixa entendre sense que ho hagi dit clarament.